FSC-CCOO País Valencià | 22 de maig 2026.

L'oblit de l'essencial: el desgast programat dels nostres serveis públics

  • Article de Pilar de Vera, secretària general de FSC CCOO PV

Els serveis públics són l'esquelet que sosté la igualtat i l’equitat en la nostra societat. No obstant això, aquesta armadura cruix hui sota el pes de la desinversió, l'externalització i unes plantilles delmades i insuficients. La qualitat del servei no és una xifra abstracta; és el temps d'espera en una urgència, la ràtio a les aules o l'agilitat d'un tràmit vital. Quan els recursos fallen, el contracte social es clivella i la ciutadania queda desemparada davant la incertesa.

18/05/2026.
Pilar de Vera

Pilar de Vera

Aquesta erosió no és un fenomen accidental ni fruit de la fatalitat econòmica. Respon a un full de ruta marcat per polítiques ultraliberals que pretenen aprimar l'Estat fins a la seua mínima expressió. L'objectiu és clar: convertir drets fonamentals en mera plusvàlua. Sota aquesta lògica, la salut, l'educació o les cures deixen de ser pilars del benestar per a transformar-se en nínxols de mercat. Es busca canalitzar els beneficis econòmics cap a entitats privades, buidant de contingut el que ens pertany a totes i tots per a convertir-ho en rendibilitat financera.

El més pervers d'aquest model és l'arquitectura que deixa darrere. L'escassa estructura governamental que sobreviu no es dedica a enfortir el comú, sinó a blindar el privat. Es generalitzen els concerts i les externalitzacions que asseguren beneficis milionaris a empreses amigues mentre l'Estat, en un exercici de cinisme administratiu, assumeix les pèrdues i els riscos si la gestió fracassa. És la socialització de les pèrdues enfront de la privatització dels guanys: un model on el dret ciutadà es transfereix al balanç de resultats d'una corporació.

Una de les conseqüències negatives d'aquesta precarietat la pateixen diàriament els qui es troben en primera línia: les persones treballadores. L'escassetat de mitjans tècnics i humans no sols alenteix el sistema, sinó que condemna el personal a un estrés sistèmic insostenible. Parlem de malalties professionals, tan físiques com mentals, que són silenciades per la burocràcia. Es produeix, a més, un fenomen creixent i alarmant: les agressions per part d'usuaris i usuàries que, frustrats per un sistema deficient que no els dona resposta, descarreguen la seua ira contra l'última baula de la cadena, que sovint és el més vulnerable.

La baixa motivació no naix de la falta de vocació, sinó de la impotència. És el dolor ètic de les persones que presten el servei en ser conscients que no poden atendre la ciutadania com es mereix per falta de mans i eines. És una fallida emocional que afecta la salut dels qui ens cuiden.

És de justícia recordar l'immens sacrifici personal que aquestes plantilles han demostrat en els moments més foscos de la nostra història recent. Durant la pandèmia de la covid-19 o davant la catàstrofe de la dana de València, per citar algun exemple, el personal públic va ser l'únic mur de contenció enfront del caos. Van ser les mans que van sostindre el país quan tota la resta fallava. No obstant això, passat el fragor de l'emergència, el reconeixement institucional i social es dilueix en promeses incomplides i palmadetes a l’esquena que no omplin les plantilles ni milloren les condicions laborals.

És hora d'entendre que cuidar els serveis públics no és una despesa, sinó la millor inversió possible en pau social. Protegir els qui fan possible el funcionament de l'Estat és protegir la nostra pròpia dignitat. Un sistema exhaust, maltractat i orientat al lucre d'uns pocs, simplement, no pot cuidar ningú. Reclamar uns serveis públics forts és, en definitiva, reclamar el dret a un futur on la vida estiga per damunt del mercat.